Peter Halley, 1953 Nova York, EUA
Viu i treballa a Nova York. Peter Halley és un dels artistes més influents de l'escena internacional. Es va donar a conèixer a mitjans dels vuitanta com el promotor de l'anomenat moviment neogeo. Tot i que utilitza la geometria com a suport fonamental de les seves obres, sempre insisteix en el seu referent figuratiu: l'espai i el temps de la nostra societat, el seu terreny polític i social, l'ordre tancat en què vivim. Les seves formes fredes i rectilínies són l'expressió plàstica del nostre complex paisatge urbà: cel·les rectangulars connectades per xarxes de conductes, presons, esquemes, organismes aïllats. La seva característica textura Roll-a-tex i l'ús expressiu dels colors, també ens remeten al nostre entorn social, establint afiliacions amb el Pop Art, la informació digital i la cultura de masses.
Treball a la col·lecció: Exploding Cell, 1983
Exploding Cell, 1983
Exploding Cell (1983), és un treball pioner en “animació per ordinador” que genera espais a partir de línies. Aquestes cèl·lules al·ludeixen tant a la "quadrícula" de la societat de control de Foucault com als circuits dels ordinadors.
Aquesta animació per ordinador de dos minuts de 1983 és l'únic treball de Halley amb la imatge en moviment. Aline dibuixada d'esquerra a dreta; es converteix en un horitzó amb una cèl·lula. Un conducte negre apareix a sota i s'"il·lumina amb un gas il·luminador", amb escapades a través d'una xemeneia abans que la cel·la es torni vermella i exploti, deixant un munt de cendres que parpelleja amb efecte estroboscòpic.
Halley explica: "La idea tenia alguna cosa a veure amb la política de la Guerra Freda i l'amenaça de destrucció nuclear, ja que l'explosió de la cèl·lula era originalment sobre l'acabament de la civilització. Però la narració de la cèl·lula que explotava es va convertir molt ràpidament en una part constant del meu treball. Aleshores, a mesura que passava el temps, la narració va anar perdent importància per a mi i, finalment, vaig començar a centrar-me únicament en la icona de l'explosió. Com més hi penso, més estic convençut que l'explosió també és una imatge central en la nostra cultura. Es remunta cent anys a l'inici de la guerra i el terrorisme moderns. He utilitzat la imatge de l'explosió una i altra vegada en les meves impressions digitals a mida de la paret, en contrast amb les cel·les i les presons que es representen a les meves pintures. Els dos motius m'han permès realment establir una oposició entre classicisme i romanticisme. Les cèl·lules representen el confinament, però també al·ludeixen a l'ordre, un ordre clàssic que no canvia. D'altra banda, l'explosió sempre és una icona de canvi, fa referència a una transformació entre un estat i un altre. Em sembla interessant juxtaposar aquestes dues actituds oposades. Nietzsche va utilitzar els termes apol·lini i dionisíac per descriure la dicotomia entre classicisme i romanticisme.’
Premi d'Art Electrònic ARCO/BEEP - 19a edició
